Albert Charles Paul Marie Roussel (1869-1937) va ser un compositor francès. Començà a estudiar música l'any 1894, després d'haver passat uns anys com a tripulant de la fragata Iphigénie al sud d'Àssia. Aquests viatges el van influir des del punt de vista creatiu, i la major part de les seues obres reflecteixen el seu interès pels indrets llunyans i exòtics.
Per temperament, Roussel era un classicista. Les seues primeres obres van estar molt influïdes per l'impressionisme, però després va trobar un estil personal, més formal en el disseny de les obres, amb una punyent estructura rítmica, i amb un tractament particular de la tonalitat.
Va compondre gran quantitat de música de cambra, obres per a piano i cançons que li van aportar més èxit que les seves obres simfòniques.
Joueurs de Flûte Op.27
Joueurs de Flûte Op.27 és una obra en quatre moviments, cadascun encapçalat amb el nom d'un personatge mític o literari (1. Pan, 2. Tityre, 3. Krishna, 4. Monsieur de la Péjaudie) i dedicat a un flautista coetani de Roussel (Marcel Moyse, Gaston Blanquart, Louis Fleury i Philippe Gaubert, respectivament).
L'obra, composta en 1924, va ser encarregada explícitament a Roussel per Louis Fleury, el flautista homenatjat en el tercer moviment, que va estrenar l'obra en el teatre Vieux-Colombier en 1925 i que formava part del cercle d'amistats íntimes de Roussel.
Louis Fleury (1878-1926) fou un flautista francès molt preocupat pel repertori de flauta, que tenia com a objectiu situar la flauta en primera línia del món musical i treure-la de la decadència en què caigué durant el s. XIX, període en què la major part del repertori és escrit pels mateixos flautistes, amb poques aportacions de compositors importants.
Fleury no només contribueix al redescobriment d'obres per a flauta de l'època barroca, sinó que encarrega noves peces als compositors i compositores contemporanis. A banda, de la dedicatòria de Roussel, també li són dedicades moltes altres obres com per exemple, "Syrinx" de Claude Debussy que va interpretar a la seva estrena el 1913.
La flauta Boehm
Per situar-nos en el context de composició de l'obra, hem de tenir en compte un fet decissiu en el repertori per a flauta del s. XX: la modernització de l'instrument i els canvis efectuats en l'organologia de la flauta per Theobald Boehm,
La flauta havia evolucionat poc, a diferència de la resta d'instruments, i presentava certes mancances pel que fa a potència, afinació i dinàmiques. La nova flauta perfeccionada per Boehm presenta un tub cilíndric i el cap parabòlic amb l'orifici d'embocadura allargat i eixamplat. Les claus, situades sobre eixos, cobreixen els orificis engrandits, la posició dels quals en el tub segueix unes minucioses regles acústiques. El so d'aquest instrument és decididament més potent que el dels seus predecessors gràcies als materials emprats en la seva construcció i al diàmetre i gruix del tub. També permet una afinació major i una emissió més uniforme en els tres registres.
El nou instrument va causar un rebuig inicial en l'àmbit germànic, on els grans mestres el qualifiquen d'avorrit. A França, per contra, es dona una acceptació més ràpida del nou model, en gran part motivada per la influència del Conservatori Superior de Música de París, l'únic de tota França i que té una gran repercussió a la resta del país.
En 1860, Louis Dorus (1812-1896) es nomenat catedràtic de flauta del Conservatori de París. A la seva arribada imposa als seus alumnes la moderna flauta travessera amb el sistema Boehm. De la seva classe, i de la de Paul Taffanel després d'ell, sortiran una sèrie de flautistes excepcionals que formaran la coneguda tradicionalment com a “Escola flautística francesa", entre els quals destaquen, precisament, els quatre homenatjats en la peça de Roussel: Marcel Moyse, Gaston Blanquart, Louis Fleury y Philippe Gaubert.
L'Escola francesa de flauta
Resulta difícil fer una definició d'aquesta escola a nivell cronològic i estilístic, atès que els seus membres mai es van constituir com a tal, ni existeix cap document de l'escola. Tot i això, hi ha una sèrie d'elements que van contribuir a la formació d'un estil d'interpretació característic dels flautistes francesos:
- La disponibilitat del nou instrument, que oferia noves possibilitats tècniques i estilístiques.
- L'interès per la tímbrica que durant el segle XX va conduir a la dissolució de les funcions harmòniques i de la tonalitat tradicional.
- L'existència de tota una sèrie de flautistes que van aplicar la seva sensibilitat a l'estudi del nou instrument, posant el focus en la sonoritat.
En aquest context, la composició d'una peça que porta el títol de “Flautistes”, representats per quatre personatges mítics o literaris i dedicada no a un, sinó a quatre flautistes en actiu en aquell temps, sembla una declaració d'intencions de l'autor. (BONDI, 2016)
Composició de Jouers de flute
L'obra va ser encarregada pel flautista Louis Fleury, i Roussel es va prendre el seu temps per realitzar la composició. En una carta li diu a Fleury:
“I podeu estar segur que no m'oblido de la peça per a flauta..., però necessito temps per a reflexionar sobre ella i saber el que vull fer. Us han escrit ja tantes coses fascinants!”. (LABELLE, 1987))
Pel que fa a la inspiració de cada moviment, el compositor ens diu: “Frases boniques, boniques imatges literàries ajuden poderosament el brollar d'harmonies o melodies interessants”
Però, més endavant, afirma que la seva intenció és escriure: “Una música que sigui suficient en si mateixa, una música que intenti deslliurar-se de tot element pintoresc i descriptiu [...] Lluny de voler descriure, jo m'esforço sempre d'allunyar del meu esperit el record dels objectes i de les formes concretes i de traduir-los en efectes musicals. Jo no vull fer res més que música”
1. Pan
Aquest moviment s'inspira en un personatge mitològic, el déu Pan, déu dels pastors i dels ramats.
Pan és el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. També és el déu salvatge, el déu dels boscos i dels llocs naturals on els humans no hi han actuat. La deessa salvatge, de boscos naturals no intervinguts per humans, era Àrtemis, ella i les nimfes, però, protegeixen els animals feréstecs i els caçadors, i no pas els domèstics ni els pastors.
Pan vivia als boscos i a les selves, corrent rere les ovelles i espantant els homes que penetraven al bosc. Era caçador, remeier i músic. Dotat d'una gran potència sexual, aguaitava contínuament les nimfes, amb les que té nombroses aventures sexuals. Duia a la mà el bastó de pastor i tocava la siringa, que també s'anomena Flauta de Pan. (VIQUIPÈDIA)
Pan apareix caracteritzat com a déu-músic i, especialment, com a déu-flautista en dos mites clàssics recollits per Ovidi a les seves Metamorfosis:
- Metamorfosi I, Syrinx i Pan. Syrinx era una nimfa de qui Pan estava intensament enamorat, malgrat que ella no li corresponia. Es diu que, en una ocasió, mentre fugia de Pan, es va llançar al riu Ladón. La nimfa va quedar acorralada i va demanar ajuda a les seves germanes nimfes que, commogudes, la van convertir en un canyar. Quan Pan hi va arribar, només va poder abraçar les canyes que es bressolaven pel vent i el rumor que produïen li va causar una sensació tan plaent que va decidir construir un nou instrument musical amb elles. Així, va crear la flauta siringa, en record de la nimfa d'igual nom. (OVIDI)
- Metamorfosi XI, Apol·lo i Pan. En aquest episodi, Pan competeix amb Apol·lo en una contesa musical: Pan toca la seva flauta, mentre que Apol·lo toca la seva lira. La competició va tenir lloc Mont Tmolus, amb el déu de la muntanya (també anomenat Tmolus) actuant com a jutge. Per a sorpresa i insatisfacció de tots els presents, inclòs el propi Pan, Tmolus va declarar que Apol·lo era el guanyador. Mides, després de manifestar la seva preferència per la música de Pan, és castigat per Apol·lo amb orelles d'ase.
Concebut des del principi per a constituir el primer moviment, en realitat Pan va ser compost en últim lloc.
La peça presenta una macroestructura divisible en cinc parts ben definides pel propi Roussel mitjançant les indicacions metronómicas. Les seccions són pràcticament simètriques, amb una acceleració del tempo cap al centre del moviment.
Tot i aquesta simetria estructural, la varietat de motius de cada secció dona la sensació d'improvisació instintiva, present durant tota la peça i que es correspon a la perfecció amb el caràcter llunàtic del déu.
Pel que concerneix la tonalitat, Roussel ha cercat una ambientació pastoral i arcàdica per mitjà de l'ús d'escales modals, en aquest cas del mode dòric, que impregna la peça sencera.
En aquest moviment podem reconèixer citacions a les obres de Debussy dedicades al mite de Pan: "Prélude à l’aprés-midi d’un faune" als compassos 5 i 6, i "Syrinx" als compassos 26 i successius.
És interessant observar l'ús que Roussel fa del so de la flauta, no descartant cap possibilitat dinàmica ni tímbrica, aprofitant tots els recursos del nou instrument i responent al que sabem del so de Marcel Moyse, el dedicatari d'aquest moviment, que segons Geoffreoy Gilbert tenia “un lligat tan perfecte que hom no era conscient del fet que estigués tocant la flauta, era només un so i aquest so semblava estar suspès en l'aire i espurnejar”. (WYE, 1999)
2. Tytire
Aquest moviment s'inspira en un personatge literari, el pastor Tytire i està dedicada a Gaston Blanquart, però les crítiques de l'època el defineixen com un “virtuós del so pur i la tècnica perfecta” característiques que responen precisament a les exigències del segon moviment de la peça de Roussel.
Aquest personatge apareix en tres fonts principals: Teòcrit, Virgili i Calpurni Sicul.
La que probablement va consultar Roussel és la menció que se'n fa a les Eglogues I, VI i IX de Virgili.
Virgili caracteritza al pastor com a un flautista que amb la música és capaç de consolar el seu amic Melibeu, pagès de la província de Màntua que, per decret governamental, havia estat desposseït de totes les seves terres.
L'obra utilitza, com en el primer moviment, una escala modal, en aquest cas una escala eòlia amb una figuració rítmica repetitiva en corxeres i un tempo constant.
El moviment es caracteritza per l'ús de corxeres ràpides i picades i per un contrapunt entre les veus de la flauta i del piano. Al compàs 20 es produeix una cadència anticipada per un trinat quasi clàssic que ens porta a una secció central més melòdica.
Al compàs 33 tornem al ritme de corxeres que ja es mantindrà fins al final.
Només he trobat una altra peça destinada a aquest mateix personatge, es tracta del primer moviment de les Bucoliques d'Alfred Desenclos, molt diferent en textura i caràcter: més improvisativa, més virtuosística, menys despreocupada.
Fonts:
BONDI, S.: "La flauta, instrumento de dioses y pastores: una reflexion sobre Joueurs de flûte op.27 de Albert Roussel". Actas del III Encuentro Iberoamericano de Jóvenes Musicólogos. Tagus-Atlanticus Associação Cultural, 2016, 1a Edição. (ISBN 978-989-99769)
MAC MORRAN COOKSEY, L.: "The flute in the solo and chamber music of Albert Roussel (1869-1937)". Denton, University of North Texas, 1980 (Tesi Doctoral).
DOBBS, W., “Roussel: The flute and extramusical reference”, Flutist Quarterly 22, no. 2 (Winter 1996/97): 50-57.
LABELLE, N.: "ALBERT ROUSSEL. Lettres et autres Écrits. Textes présentés et annotés par Nicole Labelle". Paris : Flammarion, coll. Harmoniques, 1987.
OVIDI: "Les metamorfosis" I (versos 689-712) i XI (versos 146-193).
WYE, T.: "Marcel Moyse, maestro de la flauta", Madrid, Mundimusica, 1999.
VIQUIPÈDIA:
Louis Fleury: https://ca.wikipedia.org/wiki/Louis_Fleury
Pan (mitologia): https://ca.wikipedia.org/wiki/Pan_(mitologia)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada